Estanys de la Pera i Pic de Perafita
Categories : Cerdanya, Cims, Excursions, Llacs, Refugis, Salts d'aigua
Escrit el 27 July 2010, per Núria.
Inici i Final : Estació d’esquí d’Aransà
Llocs de pas :Aransà, Bassa de Comabella,les Pollineres, l’Estany Petit, refugi dels Estanys de la Pera, Estany gran de la Pera i Pic de Perafita
Peus Inquiets :Cris, Laura Matavera, Carles i Núria
Més informació :Mapes, GPS, desnivell…
Després de la llarga durada de l’hivern ens arrisquem a fer la primera sortida de cap de setmana a alta muntanya. El sol, el vent, el fred i la neu van ser els nostres companys de viatge. Això sí, sense deixar que l’experiència fos inoblidable. Llegiu, llegiu que plegats la compartirem.
L’excursió
La nostra primera sortida de cap de setmana d’aquest any va començar a dos quarts d’onze del matí, mentre esperàvem a la Laura que estava a “casa” passant la seva primera experiència del dia, tot perdent unes claus i unes quantes coses més. No és així Laura?
Després de l’anècdota de les claus, de l’estona de cotxe i dels estiraments de rigor, vam començar a caminar des d’Aransà cap a les dues del migdia. El sol queia amb força, però les nombroses ombres que hi havia a les pistes d’esquí de fons, el soroll constant d’aigua i les petites sorpreses de salts d’aigua i d’algun estany van fer que el camí fos agradable i entretingut.
|
|
|
Una parada a mig tram sempre és d’agrair. Doncs bé, la primera parada que vam fer va ser pocs metres abans d’arribar a les Pollineres. Allà vam dinar tranquil·lament i, els més atrevits, van remullar els peus a l’aigua freda que baixava d’aquelles muntanyes. Uix! quin fred! I… després de carregar piles, vam enfilar rumb cap al refugi. De camí, ens van aparèixer ja les primeres clapes de neu inesquivables, alguna cascada impressionant i, com no, el bonic Estany Petit.
|
|
Un cop instal·lats al refugi, cap a quarts de sis de la tarda, vam decidir pujar fins a l’estany Gran de la Pera. En aquesta època de l’any era preciós, doncs estava pràcticament tot glaçat i costava saber on acabava la neu i on començava l’aigua. I què vam fer nosaltres davant d’aquest magnífic paisatge? Doncs anar a jugar i a fer el tonto amb el glaç i la neu. Ens ho vam passar bé oi Cris?
El sopar del refugi va ser amb totes les de la llei: unes bones llenties amb un acompanyament potent, amanida, botifarra amb poma i ceba i una bona macedònia. A més, tampoc no ens va faltar una bona conversa, ja que els guardes van sopar amb nosaltres (únics inquilins del refugi) i es van estar fins tard al costat de l’estufa explicant-nos anècdotes de muntanya.
El sol del matí va sortir molt aviat, però juntament amb ell va venir el vent, que baixava la temperatura considerablement. Així que, després d’esmorzar i d’abrigar-nos ben abrigats, vam enfilar rumb cap al cim de Perafita ales nou tocades. El camí va ser entretingut, ja que calia clavar els pals per no sortir volant i, de tant en tant, era bonic parar-se a observar i a tirar fotos a les flors que començaven a treure el cap després del fred rigorós de l’hivern. Mica en mica, pas a pas, vam fer el cim. I… no hi vam arribar sols no, dos vigatans eixerits van fer-lo amb nosaltres. Ah! sabeu què vam fer abans de baixar? Vam construir la fita dels Peus Inquiets (perquè, sabeu que el pic de Perafita es diu així perquè té el cim ple de fites?)
|
|
La baixada la vam fer pel mateix tram i vam passar pel refugi, on vam poder despedir els guardes i comentar amb ells el fred que haviem passat. Aquest cop la parada del dinar va ser just abans d’arribar al cotxe, a la bassa de Comabella, que hi havia arran del camí. Després, vam enfilar la tornada cap a Vic, tot processant dins les nostres ments els bonics records d’aquest cap de setmana.
Vols deixar un comentari o llegir els que ha deixat la gent?? clica aquí: 1 Comentari.
Bonica i encertada crònica!!!!
Ara bé…per més que ens hi esforcem mai podrem descriure la intensitat i la fredor del vent pujant al Perafita!! Va ser increible!!!